Com ja sabem, l’educació ha existit des de sempre. Ja es donava a la
prehistòria encara que els coneixements que es transmetien eren tots
pràcticament de caire procedimental: com fer foc, aprendre a caçar… Amb el pas
del temps, l’educació ha anat evolucionant. Ha anat passant per distintes
situacions; per moments pitjors (com per exemple la edat mitjana) i per moments
millors (com la segona república espanyola). No hem d’oblidar que la seva
evolució no ha estat lineal, sinó que ha anat realitzant grans avanços en
algunes èpoques i ha retrocedit
espectacularment en algunes altres. Aquesta evolució estava condicionada en
gran mesura per la situació político-social del moment, pel tipus de concepció
que es tenia de l’home…
Actualment, la situació educativa a l’estat
espanyol és millor del que ha estat mai, si ens referim a la
quantitat, ja que podem afirmar que es dóna una escolarització del 100%
dels nens entre els 6 anys (perquè dels 0 a 6 anys no és obligatòria) fins als
16 anys. Aquesta és obligatòria i gratuïta. Encara que si parlem de qualitat no
podem dir el mateix, ja que una gran part del professorat actual, encara mante
els mateixos mètodes que es donaven als segle passat. Aquí sorgeix la nostra
pregunta clau:” És necessari innovar?” resulta
paradoxal aquesta pregunta, ja que si parlem
de la societat, tothom tenim consciència que aquesta fa passes de gegant pel
que fa als canvis, i en conseqüència pel que fa a la innovació (no hem
d’oblidar que la innovació és canvi, però que es donin canvis no implica que siguin innovadors).
Tota la societat hi estem a favor: és necessària la innovació per al progrés.
Aleshores, perquè quan plantegem la mateixa pregunta en l’aspecte educatiu, no
obtenim la mateixa resposta per part de tothom? No és una incoherència? Com a
futura docent afirmo i crec fermament que és necessària la innovació.
L ’educació ha ampliat el
seu significat i les seves funcions: avui en dia també inclou l’ òptima relació
amb les TIC i les TAC, aprendre a llegir i comprendre tot el que passa al
nostre voltant, a més d’integrar i respectar les noves cultures arribades,
sense deixar de banda l’assimilació de la pròpia (àrea que hem de destacar que
en l’actualitat no es tracta o es fa de forma superficial i poc significativa).
També caldria destacar que una pràctica
docent innovadora hauria de tenir molt present la necessitat de portar a terme
una educació que sigui integral, es a dir, que formi en tots els àmbits als
nens permeten que desenvolupin al màxim les seves habilitats. Per a
aconseguir-ho el docent haurà d’aconseguir associar la part cognitiva amb
l’emocional, per a que es produeixi un aprenentatge significatiu i aconseguir
que el nen li agradi estudiar i es vagi fent progressivament autònom en el seu aprenentatge;
per tant, l’alumne haurà d’aprendre a
aprendre i aprendre a ser tal i
com afirma Delors.
En “L’aventura d’innovar” apareix
una definició que el propi autor considera molt adequada i amplia d’un concepte
tan complex com és el de innovar. També explica que pot ser interpretada de
diverses formes depenent de les ideologies, i dels factors polítics, econòmics,
socials i culturals. La definició és la
següent:
“Intervencions, decisions i processos amb una intencionalitat i voluntat de
sistematització amb la voluntat de modificar les ideologies actituds,
idees,cultura, continguts i pràctiques pedagògiques. A més, vol introduir nous
projectes, programes, materials curriculars, estratègies d’ensenyança i
aprenentatge, models didàctics I altres formes d’organitzar i gestionar el
currículum, el centre i la dinàmica de l’aula des d’una línia renovadora”
Fa referència a l’esperit emprenedor de
lluitar per a aconseguir canviar i renovar tots els ideals, el contexts
culturals, les pràctiques dels docents…i gairebé tots els elements que puguin
intervenir en la educació, tan interns com externs, amb la finalitat d’aconseguir
una millora qualitativa necessària en aquests àmbits. Hem de tenir molt present
que portar a terme projectes innovadors no és cap camí de roses, sinó que
genera una gran quantitat de dificultats i de conflictes dins el col·lectiu del
professorat, ja que innovar genera una sèrie de contradiccions entre ells. No
hem de caure en l’errada de tractar d’evitar-les, sinó que hem d’establir un
clima de diàleg i debat a través del qual es pugui arribar a consensos adequats
fruit de la suma de distintes aportacions que serviran per a enriquir la
proposta i al propi professorat.
La innovació pot sorgir des
de dos focus diferenciats: les que sorgeixen de les administracions (verticals)
i les que provenen per part del professorat (horitzontals). Les primeres
alteren poc el funcionament i provoquen els tipus de canvis superficials o
secundaris, mentre que les horitzontals resulten més profundes. No hem
d’oblidar que en ocasions no resulta negatiu del tot que les administracions
apliquen un poc de pressió damunt dels docents, ja que així fan que els que restaven
“adormits” als centres, reprenguent la seva tasca amb la dedicació i compromís
que li pertany. Trobem una sèrie de condicions que hi contribueixen mentre que
d’altres fan la funció totalment oposada.
- Algunes de les condicions, que que he considerat més destacades que inhibeixen la innovació: la resistència per part dels mestres a variar les seves rutines , escassa recompensa de l’exterior per portar a terme un projecte innovador, el corporativisme i acomodament per part d’un bon sector de la professió que sols s’interessa pels seus propis interessos sense comprometer-se en la important tasca que porten a terme. A més, destacarem aspectes com l’abisme establert entre la teoria educativa i la pràctica de la real, la rivalització i fragmentació per grups de docents. Aquest fet impedeix una col·laboració conjunta per treure endavant projectes innovadors,aquesta rivalitat provoca com a conseqüència un ambient de malestar al centre. Aquest malestar s’afegeix al síndrome del “professor cremat”, a algunes reformes inadequades en el moment en que es fan vigents. Aquesta fenomen succeeix degut al temps que passa des de que aquesta es legisla fins que s’aplica, un llarg període normalment. Un altre aspecte a tenir en compte és el que Carbonell anomena “Doble currículum”. Aquest es refereix a la desconnexió que trobem entre els distints cicles/ etapes del sistema. Cadascun té la seva pròpia metodologia i forma de portar a la pràctica els continguts. Això provoca que l’autonomia que tenen els mestres per a innovar està supeditada als cicles superiors (perquè avui en dia encara s’entén l’educació amb caràcter propedèutic). En conseqüència apareix aquesta dualitat curricular en la que la part més dura i menys innovadora és el temari més important, mentre que la part que es considera amb menor rellevància és a la que se li apliquen els mètodes més innovadors.
- Condicions que promouen la innovació: formació d’equips docents sòlids i amb voluntat de compartir feina, objectius, projectes, pràctica diària… essent capaços d’acceptar crítiques constructives i realitzar exercicis de reflexió i autocrítica. Tenint en compte la voluntat d’intercanviar i assessorar a través de xarxes virtuals i presencials. Un altre element a tenir en compte, perquè aquesta innovació es doni de forma adequada és el recolzament institucional. A més, aquesta renovació ha d’establir-se en un centre on hi hagi un clima de bon ambient, confiança i bones relacions per arribar a decisions fructuoses i adequades. No hem d’oblidar que si realitzem sempre les mateixes activitats, ja no estarem innovant,sinó que portarem a terme una rutina i en conseqüència retrocedirem.
Uns altres factors que facilitarien la
innovació serien algunes d’aquestes situacions perquè el professorat actuarà
millor i de forma més innovadora (encara que alguns aspectes poden
considerar-se utòpics). Alguns exemples en serien la formació permanent al
llarg de tota la vida, una certa autonomia per prendre decisions, estímuls en
la seva labor, períodes sabàtics, una reducció de la jornada, el reconeixement
dins la societat per la destacada labor que hi realitzen, l’equiparació de
reconeixement dels docents (tant a nivell social com pel que fa a la
remuneració) que conformen els distints cicles del sistema educatiu…
Perquè una innovació sigui efectiva ha de
durar un cert temps ja que ha de passar diverses fases (inici, posada en
pràctica i compromís per part de la direcció escolar). Però la situació que ens
trobem en la realitat són una gran pressió político-social que exigeix
respostes immediates, que provoquen la interrupció de la pràctica d’aquestes
provocant, la seva retirada amb el veredicte de fracàs quan ni tan sols li ha
donat temps a madurar.
Basant-nos en les característiques dels
projectes innovadors, podem afirmar que una activitat aïllada (sense cap tipus de connexió amb la
resta del temari) tal i com fer vi, no
seria innovadora, a més , resultaria poc adequada, degut a que una beguda com
el vi, degut al seu contingut en alcohol, no pot ser consumida pels nens.Tampoc
resultaria una activitat de tipus innovadora emprar les TIC per a respondre els
questionaris de tipus tancat, ja que l’únic element que resultaria innovador,
seria el tipus de material emprat , ja que la metodologia emprada pels docents
serà la mateixa que si es realitzara aquest qüestionari en un paper. Aquest
tipus de canvis són els que l’autor etiqueta com a “epidèrmics” perquè no s’ha donat un canvi en profunditat ni
significatiu, sinó que ha estat sols en la superfície, en petits detalls que al
cap i a la fi sols han canviat el rostre
d’aquest sistema D’aquest tipus
de fets prové la necessitat d’innovar; ja que per molt que evolucionin els
materials , l’entorn on s’imparteix , entre d’altres elements, sinó renovem el
mètodes que empren els mestres, no aconseguirem els nostres objectius. Tal i
com diu Francesc Ibernon “Tenim escoles del segle XIX, professors del
segle XX i alumnes del segle XXI”. Aquests fets els hem de solucionar el
més abans possible. Un dels factors imprescindibles per a portar-ho a terme és conscienciar
als docents de la necessitat de la renovació.
En contraposició, una activitat que estaria a l’altura de ser considerada
innovadora seria promoure una recerca de l’entorn més proper a través de les
TIC, mitjans de comunicació o llibres de consulta. D’aquesta manera treballaríem
l’autonomia en l’aprenentatge del discent, ens podríem adaptar millor al seu
nivell…
En conclusió, espero que al llarg d’aquest
treball us hagi pogut convèncer de la necessitat de la innovació en l’àmbit
educatiu, perquè aquesta institució pugui estar
a l’altura dels temps que còrren, aconseguint així preparar per a la
vida real (evitant així la greu desconnexió que es produeix de la teoria amb la
realitat), educant integralment i preparant a les generacions futures per tots
els àmbits de la vida i poder ajudar-los a que portin una vida plena i
satisfactòria, aconseguint (com a fruït d’aquest intens treball i esforç per
part de tots els agents que intervenen en l’educació) la construcció d’una
societat millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada