“La tarima de esperanza”
Aquest treball consisteix en el comentari i en l’opinió personal d’un article d’educació escrit en el blog de Miguel Ángel Santos Guerra,el qual s’anomena El Adarve. Jo he escollit l’article que ell ha titulat “La tarima de la Esperanza”. El motiu per haver escollit aquest ha estat la sorpresa que m’he emportat al llegir-lo, fins i tot he de confessar que m’han entrat les ganes de riure. Anem a posar-nos en situació: estem al segle XXI, per ser més exactes a finals del 2009, fins aquí tots hi estem dacord. I doncs, com pot ser,que visquent en el se d’una societat desembolupada, amb pretensions de modernitat, innovació... Com es pot explicar que la millor mesura que se li hagi acudit al govern de Madrid ( recolzat per la pròpia Esperança Aguirre), la capital del nostre país (que “hauria”de ser una de les capdavanteres en els progressos) per a recuperar l’autoritat perduda dels professors damunt dels alumnes,sigui situar als docents damunt d’una tarima, tal i com es feia en l’època dels nostres pares o avis .
Així doncs, per aquests polítics, la solució per a solventar la complicada situació actual (de conflictes, agressions, classes que per a alguns docents arriben a ser motiu de depressió...) és retonar un element a la qüotidianitat de les aules que simbolitza l’escola tradicional, optant per realitzar un intent de retorn alsmètodes tradicioinals. Creieu que aquesta proposta és compatible amb tots els projectes constructivistes i d’innovació que s’estàn portant a terme per una gran quantitat de docents compromesos en el camp de l’ educació ? Personalment, penso que no. Tal i com Santos Guerra ha reflexat molt bé al seu article, crec que és una mesura absurda i sense cap ni peus .
“Tal i com indica la paraula autoritat , provinent del verb llatí AUCTOR, significa fer crèixer” . Amb això l’autor vol dir que l’autoritat del mestre no prové o no hauria de provenir del poder d’oprimir, castigar...és a dir, que la persona que realment té l’autoritat és aquella que fa crèixer l’altre. L’autoritat ha de provenir del respecte que generin la realitazació de la seva tasca. Un aspecte que ha mencionat Miguel Ángel que resulta tendre però a la vegada molt verídic és que la tarea d’aprenetatge mereix un respecte per part dels agents que intervenen ( el docent i el discent).
Tampoc hem d’oblidar als pares, ja que son un agent fonamental en aquest procès. Perquè aquest procès funcioni de forma correcta i millor per a tothom, els pares també s’hauràn d’implicar de forma activa en el desembolupament i la creació del projecte educatiu, actuant de forma conjunta i recolzant les decisions del professorat que siguin adequades i beneficioses per als seus fills, i sobretot, inculcar-lis a aquests la necessitat del respecte cap als seus docents. En contraposició dels comportaments que molt sovint porten a terme molts dels progenitors com per exmple: “mirar cap a l’altre costat o enfrentar-se obertament amb qui pretèn imposar una autoritat sense la qual és impossible l’aprenentage”
En conclusió, per a què el sistema educatiu funcioni de forma correcta, han d’actuar com un sol cos,tots els agents que intervenen en aquest procès (l’administració, el professorat i les famílies) per lograr un major consens, i en conseqüència un augment de la qualitat de l’educació. I d’aquesta forma, poder mirar amb més claretat cap a un futur millor ,per als nostres fills i per a les generacions futures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada